Hi ha coses que no s'han de fer...

Enviat per Marc Cabarrocas | Enviat a | Enviat a 4/12/2008

Puja l'adrenalina, sents la senyal d'avançar, et col·loques bé l'arma i comences a correr cap a una situació de cobertura. A l'altra banda hi ha els que t'esperen, els que volen que no arribis al teu destí, amb unes ordres simples: Disparar a tot el que no sigui del seu bàndol. Tu tens la mateixa missió, no pots esperar que l'enemic es col·loqui en posició d'atac, l'has de mantenir amb tensió, sense capacitat de reacció i sobretot, tu has de ser superior a ell.

Una paret, el desnivell d'un riu, una rasa o uns matolls al mig del bosc... Totes son posicions on et pots cobrir i on el teu enemic et pot esperar, no pots deixar de pensar en cap moment del que estas fent o et poden caçar, ets un blanc, ja no ets una persona, un amic...

AIXÓ ÉS EL PAINTBALL SENYORES I SENYORS!!!!

3 hores atacant i defensant, buscant campanetes o troços de tela que se suposa que són banderes. 3 hores rebent trets i llençant els teus. 3 hores arrossegan-te per terra. 3 hores esquivant bardissa per poder arribar al punt de control de l'equip contrari per poder guanyar cada ronda. 3 hores esbufegant com asmàtics per culpa de la calor i l'esforç.

Les tres marques més bésties que m'han deixat al cos ja no semblen marques de les ventoses d'un pop, ara ja només son cercles vermells que recorden que demà hi haurà un blau/cardenal/hematoma en cada una de les 3 marques. Aixó no és gens greu, mentre no ho toquis no ho notes (maleït el que m'ha tocat a la clavicula. Just en el punt on el cinturò del cotxe fa contacte amb la pell, aixó si que emprenya).

El fet més greu és que m'hagi arrossegat per mig bosc banyolí, esgarrapant-me tot i portar un "mono" de protecció i que tot aixó no m'importi el més mínim perquè m'he acabat cardant mal a la cama dreta per no saber desenganxar-me d'una maleïda romaguera. Una sobrecàrrega múscular semblava, peró era massa maco per ser veritat. Els moviments errants de la meva cama per poder avançar sense emportar-me mig arbust i el posterior sprint en pujada han fet que algun dels músculs de la part posterior de la meva cuixa hagi enviat a parir algun del seus tendons deixant-me a mi, a aquestes hores de la nit (són les 11:30) amb certa impossibilitat de caminar com una persona fisiològicament sana (semblo en House...).

Corol·lari (quina gran paraula): Si aneu a fer painball estigueu més preocupats de on poseu els peus o el cos, que no pas de si us toquen o no, al cap i a la fi si us toquen descansareu, cosa que s'agraeix en moltes estones...

Per a més informació: FangAventura

Parides (0)

Publica un comentari a l'entrada