Final d'una època

Enviat per Marc Cabarrocas | Enviat a , , , , , , , | Enviat a 6/29/2010

Per alguns el final de Lost ha marcat el final de la temporada de sèries. A d'altres ens han marcat els finals de Stargate SG-1 (per veteranía... 10 temporades va durar la sèrie original i si li sumem els spin-off ja en sumen unes 16) i/o BattleStar Galactica (perquè és una de les sèries més ben quadrades de la última dècada, sense afegits innecessaris, sense estirar una trama que no havia estat pensada per durar més del que ja dura...)

Però a més a més hi ha altres sèries menys conegudes, que també han marcat una època al veure'n el final i pensar "mai més podré veure noves aventures d'aquests protagonistes".
Potser una de les grans oblidades (fins que algú t'hi fa pensar) és Evangelion. És una paranoia, ningú l'ha acabada d'entendre del tot (i qui digui que si menteix, jeje) però està clar que va marcar el seu moment. Aquella història, aquells personatges, aquelles aventures bíbliques... Quan es va acabar es va perdre una mica d'aquest mon televisiu.

Però avui no parlo d'evangelion, com tampoc parlo de Death Note, potser el thriller en anime més currat fins al moment. Amb unes anades d'olla bastant preocupants en la recta final de la sèrie, però amb l'encant d'haver creat una nova forma per explicar l'enfrontament entre el be i el mal. Un enfrontament diferent, molt psicològic i molt "actiu" a la vegada, possiblement una obra d'art.

Avui parlo de Fullmetal Alchemist. Un manga premiat amb els millors galardons del sector. Un manga que ha tingut dues versions en anime, una que acaba diferent (a petició de la pròpia autora del Manga) i una que acaba igual, per no decepcionar als moltíssims fans del còmic. Uns animes que han estat premiats igualment en els millors "concursos" del seu àmbit.
L'estil de dibuix (misha, estudiant historia de l'art no se com t'atreveixes a jutjar un anime per aquesta característica... jo et suspendria si fos professor teu i me n'enterés d'aquesta paranoia teva amb el "tipus de dibuix" xDDDDD), les característiques dels personatges... Aquestes coses son supèrflues en aquest anime (no parlo mai de manga perquè no n'he llegit cap ni un). Primer fa falta veure la sèrie original, de 2003, tots 50 i pico capítols, que et guien fins a un final molt trist però que queda obert per tancar-se en la película "El conquistador de Shambala", que es va emetre més tard.

Tot i així, per conmoure's de veritat i trobar un sentit menys aventurer i més "filosófic" a la sèrie hem de veure Brotherhood, un "remake" de la sèrie que manté els primers capítols de l'anime original com a bons i comença a canviar a partir que es va trenant la història. Tant és així que els primers capítols ni existeixen, es donen per bons els que ja estan creats i no es tornen a repetir els capítols introductoris, passant directament a les noves aventures.
Aquesta segona part és més lleugera, menys fosca, però a la vegada té més profunditat de personatges, es mostra la política de l'estat, les conspiracions més profundes, els origens més remots dels personatges...

I després de veure perillar el mon que durant 60 capítols hem arribat a comprendre i a estimar... Aquesta setmana hem pogut veure (qui segueixi el ritme japonès... o sigui, que dels lectors d'aquest blog... Jo i prou) el penúltim capítol, el capítol on els herois acaben (amb més o menys encert, aixó ja ho sabreu si la mireu) amb el pla dels dolents, on tot sembla tornar a la tranquilitat. I ja només falta el capítol de la setmana que ve, l'últim, el que dirà adeu per sempre a les aventures dels germans Elric.

En definitiva el capítol que farà que em pregunti "què collons miraré a partir d'ara que m'empleni tant com aquesta serie? Ho trobaré? o només aconseguiré seguir series que son, simplement, entretingudes?"
Aquesta sensació no la vaig tenir la primera vegada (no sabia que existiria una nova versió per tant no era precisament per saber que continuaria sino simplement perquè no es va "mereixer" aquest sentiment) però ja l'havia tingut amb les sèries que he anomenat al principi.

Problema? Mentre mirava Stargate vaig veure Evangelion. Quan encara havia d'acabar stargate ja havia començat Galactica, per aquí al mig vaig veure Death Note i abans d'acabar Galactica ja vaig començar a mirar Fullmetal Alchemist Brotherhood.
Però ara se m'han acabat. No hi ha cap serie que necessiti mirar, n'hi ha moltes que m'entretenen, però no tenir la necessitat de saber com està el capítol setmanal és una putada, vulguis o no cada capítol d'una serie així és una petita porció de tu. Son sèries que arriben al més profund, que et fan reflexionar i sentir com si estiguessis allà dintre. Ara he sortit per complet i ja no estic "dintre" de cap, tinc un buit, espero tornar-lo a omplir, encara que sigui només en part, en la major brevetat possible.

----------------
Escoltant: Tarja - Lost Northern Star (Ambience Sub Low Mix)

Parides (0)

Publica un comentari a l'entrada